Com tantes altres persones de Tortosa (i de la seva comarca i més enllà) vaig tenir la sort d’anar al col·legi Sant Josep. “Sort” perquè, com a nens, aquesta escola oferia un univers il·limitat de possibilitats de joc (patis, pistes en diversos nivells, zones verdes entre turons i muralles medievals i fins i tot una enorme piscina amb trampolí) i que, juntament amb el carisma dels seus mestres, va fer que la immensa majoria d’antics alumnes en conservem un gran record.
Tothom sap que el col·legi va tancar fa més de 15 anys. D’aleshores ençà, com sol passar en els edificis que de repent queden buits, ha sofert un deteriorament exponencial, agreujat pel fet de ser un espai tan gran condemnat a l’ostracisme del sense-ús i pel vandalisme del que, per a major tragèdia, ha sigut objecte. Així, una de les coses que més mal, ràbia i impotència genera, es veure els extensos espais buits i desaprofitats, en una cursa inexorable cap a la degradació irreversible.
Dissabte passat els amics operaris, que viuen a la residència del Sant Josep i continuen enaltint el record de Mossèn Sol amb la seva discreta labor diària, em van convidar a visitar els treballs de recuperació de les antigues aules de pàrvuls on, segons m’havien explicat, s’hi ubicaria l’Associació de Pessebristes de Tortosa i de les Terres de l’Ebre.
Tothom recordarà la porta d’accés de color platejat, custodiada pel majestuós pedestal modernista d’Agustí Querol i acabat per Victor Cerveto en homenatge a Manuel Domingo i Sol “Mossèn Sol” (actualment traslladat de nou a la seva ubicació original). Un espai enjardinat que precedia el llarg i ampli passadís d’entrada a cel obert fins arribar a les aules de pàrvuls per finalment trobar-se amb la imatge de Sant Josep dins d’una semicova de roca.
De nou, vaig retrobar-me amb aquell passadís, però a diferència d’anteriors visites, les herbes havien desaparegut, els forats al terra s’havien reparat i, a mà esquerra, les antigues classes buides i brutes tornaven estar plenes d’activitat. No eren pàrvuls que com antuvi aprenien les beceroles amb la senyoreta Anna o la senyoreta Merce, sinó gent de l’associació de pessebristes amunt i avall treballant amb un entusiasme contagiós, tot construint estanteries per als seus diorames i col·locant fluorescents recuperats del mateix col·legi
Un tercer espai recuperat (el primer havia estat el menjador social “Mossèn Sol”, fa cinc anys, situat a la porteria del col·legi; i el segon, fa uns mesos, el magatzem d’aliments de Càritas, a l’espai on abans s’hi ubicava el gimnàs), un tercer èxit que serveix als “josepets” de revulsiu contra el pessimisme. Iniciatives com la dels pessebristes i com les de Càritas contribueixen a recuperar la memòria i la dignitat del col·legi Sant Josep, a la vegada que repercuteixen positivament a la nostra ciutat i a la nostra gent. Però el col·legi és molt gran, amb múltiples espais i dependències. Qui sap si el nostre Sant Josep de pedra ha començat el miracle de recuperar el nostre col·legi i tornar a posar aquell espai al lloc que es mereix.
Manel Casadó
Associació Amics dels Josepets
