Hi ha racons que em porten sempre vells records del que he viscut. N’hi ha que no semblen el que eren, uns no hi són i uns s’han perdut.
Alguns exalumnes de la nominal generació de 1963 revisitàvem, el passat dissabte 11 de febrer, les deshabitades dependències del sempre recordat Col·legi Sant Josep, de Tortosa. La Junta de la incipient associació Amics dels Josepets ens brindava, generosament, l’oportunitat de transitar en calma pels espais on van transcórrer aquells primerencs i primaris anys d’escolarització.
Al tornar a recórrer la topografia escolar t’adones que els records d’infantesa són inesborrables. Agafar una barana, pujar uns esglaons, aturar-se en una font, activen d’immediat esdeveniments adormits que reviscolen amb sorprenent precisió. Cada racó té una història per contar. Sense esforç sorgeixen epopeies relacionades amb antics companys, mestres, capellans i resta de professorat. També s’evoquen trapelleries lligades a aquells espais arquitectònics que van acollir una etapa que cadascú recorda amb alegria, gratitud, repulsió, rancúnia freudiana o amb una barreja de tot plegat. Les anècdotes són inacabables. Cada generació té les seves i solen constituir la salsa amb la qual amanir les reunions d’antics josepets.
Apostaria per l’escola com un dels edificis que cada persona ha interioritzat millor i del qual conserva intacta la planimetria física i emocional. D’aula en aula, encara puc veure’m assegut al comandament d’un d’aquells pupitres monovolum -fins a 51 per classe, apuntava don Mariano– arrenglerats en perfecta graella de sortida, disposant-me a superar els diferents nivells educatius del circuit escolar. Part de la nostra vida es troba en aquelles vetustes aules i en aquells patis que baixen de la muntanyeta fins al poli. Penso amb els amagatalls imprevisibles de la muntanya prohibida i amb el maleït foso, destí implacable de gairebé totes les pilotes en joc. Recordo l’evolució del pedregós erm de la primitiva jaula al refinat lliscat de ciment dels poliesportius. Fet i fet, un formidable abancalament d’espais de joc que, en arribar cada dissabte, t’esperaven amb impaciència per gaudir de maratonianes matinals d’esport. I amb el bon temps, la cirereta del pastís era la piscina.
Òbviament, la percepció que ara tenim d’adults ens fa veure totes les coses amb les proporcions canviades però el cert és que en tots aquests anys no s’han produït modificacions substancials. Gairebé tots els testimonis que configuren aquell paratge continuen en el seu lloc original. Això sí, tots ells han anat acumulant la venerable pàtina dels anys, la insolent brutícia del temps i alguna patologia estructural. Supervivent entranyable de la desfeta és l’impertèrrit tiburón –incansable brollador- que, com a sentinella de la gruta, ha vist malifetes de tots els colors. Però la impressió més colpidora és l’estranya buidor que suposa trepitjar de nou uns espais associats aleshores al brogit de les activitats escolars i ara moribunds, sense alè vital. Quina desolació quan constates la decadència d’uns espais mitificats i comproves que el teu passat simple esdevé pretèrit imperfecte degut a la condició present.
Acabada la visita a les ruïnes de la infància –metafòriques i literals alhora-, una sensació de pèrdua, d’orfandat, s’imposava al gèlid ambient d’aquell matí. Talment com una illa sense Robinson o com el pedestal sense estàtua del monument a Mn Sol del qual es compliran cent anys de la seva inauguració el proper 28 d’abril. Els aniversaris se succeeixen i, amb ells, s’accelera el deteriorament físic dels espais i dels edificis de l’antic col·legi i, també, cada cop es fa més imperdonable que no s’hagi trobat una solució urbanística i social per a aquestes instal·lacions. L’extingida i vituperada EGB incorporava assignatures com l’anomenada Educación Cívico Social, un eufemisme amb nom i cognoms que mirava d’inculcar-nos urbanitat. Aconseguir rehabitar l’acròpolis josefina seria una esplèndida mostra de civisme i de fer ciutat, doncs crec que és un deure cívicosocial no abandonar aquest lloc amarat d’història col·lectiva. Un indret, per cert, catalogat segons la llei catalana del Patrimoni Cultural com a BCIL (bé cultural d’interès local) però que, atenent a la diversa procedència geogràfica de l’alumnat i a l’emotivitat que suscita, caldria declarar-lo BCIA (bé cultural d’interès afectiu). Precisament d’això tracta el Patrimoni: de mobilitzar el més ampli consens per determinar què és allò que estem disposats a conservar i a defensar. Allò què, per la raó que sigui, ens afecta especialment i, en conseqüència, ens doldria tant perdre-ho. Corren temps de desafeccions però, com diu la cançó que inicia aquest escrit, tinc molt clar que mai perdré l’afecte per coses i gent que em van fer el que sóc.
Antoni López Daufí
Antic alumne del col·legi i soci d’Amics dels Josepets
