Crònica dels #Josepets73

TROBADA JOSEPETS 73 (08/06/2013)

La iniciativa d’organitzar aquest esdeveniment es remunta molt temps enrere, quan les anteriors trobades dels Amics dels Josepets van fer-nos agafar moltes ganes de tornar a reunir tots els nostres antics companys de classe.

Fa uns tres mesos, el nostre company Xavi va tenir la fantàstica idea d’organitzar un sopar del nostre curs per a celebrar els 40 anys. La idea ens va agradar molt, però vam pensar que ja que feia tants anys que no ens veiem, l’havíem de «muntar grossa». Llavors vam decidir que havíem de fer una trobada per la tarda, en què pogués venir la família i fer-la al nostre estimat cole. Després de la difícil tasca de localitzar la gent i d’uns mesos de treball intens, va arribar el gran dia.

Com explicar la sensació que se sent al tornar al col·legi després de tants anys??? Era una mescla de sentiments creuats: per una part, l’alegria de tornar a estar allí, de trobar-te amb els amics, de poder abraçar-te amb ells, de poder compartir històries i vivències; per altra banda, ens va envair una profunda tristesa  i una gran sensació de ràbia i d’impotència de comprovar en l’estat en què estava el nostre col·legi, un estat d’autèntica degradació.

Vam fer tots una pinya i vam anar a veure el que quedava d’ell, ja que per molts llocs, per motius de seguretat, no vam poder accedir. Hi havia molts moments durant el recorregut, en què havies de tancar els ulls per no veure la realitat que tant de mal ens feia. Per uns moments, amb els ulls tancats encara podia sentir els riures dels meus companys dins de l’aula, el soroll del guixos lliscant per les pissarres, els nostres passos corrent per aquests patis, el soroll de les pilotes de basquet botant per la “nostra” pista, el nostre estimat D. Bernardo amb el seu característic «cómo que no botan» i els nostres companys de l’equip de futbol fent un partidet en aquell poliesportiu tant estimat i recordat per tots.

Després de la visita tan esperada però al mateix temps tan dura, vam fer un berenar de germanor al poliesportiu, on es va posar un inflable que va fer les delícies dels mes petits (vull donar les gràcies al Sr. Rovira per haver tingut aquest detall amb tots nosaltres).

Cal mencionar que durant tota la trobada de la tarda ens van acompanyar alguns dels mestres que va tenir i als que  volem agrair la seva assistència, com a D. Mariano, D. Joan Antoni, D. Josep Espuny, D. Javier Gavaldà i D. Rosendo, que van voler estar amb nosaltres contant-nos algunes anècdotes pròpies del nostre curs i compartir la nostra alegria en un dia memorable per a tots.

I per finalitzar la trobada, ens vam anar a sopar a un restaurant —aquest cop ja només els exalumnes— i celebrar els 40 anyets… Quina festeta!!

La sensació que ens queda és haver passat una tarda-nit irrepetible. D’haver viscut una trobada on tots teníem ganes de trobar-nos, amb molt bon ambient, i unes ganes infinites de tornar a repetir l’experiència.

No vull acabar l’escrit sense mencionar als meus dos companys d’equip Gemma Bejerano i Xavi Rodriguez. Donar-los les gràcies pel seu esforç i dedicació per fer aquesta trobada una realitat i dir-los que ha estat un plaer treballar en ells, i que hem fet un bon equip. També vull donar les gràcies als companys que ens han ajudat com Dino, que va ser l’encarregat d’amenitzar la trobada amb música dels 80; Rollan i Manel Rullo, que ens van fer un power point; Fede, que ens va fer la pancarta de la trobada amb molta estima i que, per circumstàncies de la vida, a l’últim moment, no va poder venir; a Valentí, que va ser el nostre fotògraf oficial; i a Miguel i a Josep Fabà que ens van donar un cop de mà. Gràcies, perquè amb el treball de tots vam aconseguir que un desig es tornés una realitat.

Així mateix, un agraïment a mossèn Andreu que ens va obrir les portes del col·legi i de casa seva fent-la nostra; a l’Associació Amics dels Josepets, en especial a Manel Casadó,  a Carlos Panisello i a Josep Bestratén.

I, per finalitzar, vull fer un crit molt fort, en el meu nom i segur que en el de tots els josepets, dient que ens han pogut prendre el nostre col·legi, però que mai ningú ens podrà prendre els nostres records. SEMPRE SANT JOSEP

 

María José Rodríguez de Guzmán
Antiga alumna del Col·legi Sant Josep de la generació de 1973

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *